Iniciem la cinquena setmana de confinament, entre discussions polítiques sobre quan i com iniciar la sortida. Sobre com i quan repartir mascaretes. Malauradament les xifres no acompanyen. I sento que el president Sánchez encara parla de guerra. Preferiria que parlés de responsabilitat.

Per entendre-ho.

El o la Covid-19 és un virus nou, infecciós i perillós. Una espècie de grip de la qual encara no teníem defenses, ni els anticossos creats en els que ja l'havien passat, ni tampoc tenim vacunes. I la seva irrupció massiva provoca el col·lapse del sistema sanitari i la mort, per desatenció obligada (no hi ha llits, no hi ha respiradors...), dels més vulnerables, les persones grans i els que ja estaven prèviament malalts. Cal agrair infinit el sobreesforç que està fent tot el personal del sistema sanitari, i dels sociosanitaris.

Encara no hem estat capaços de saber quantes persones ni quines han passat la infecció. Les xifres oficials de diagnosticats (160.000 a España), no són més que la punta de l’iceberg. La societat espanyola de medecina de família i comunitària calcula que han atès 900.000 persones compatibles amb coronavirus, i cal sumar els asimptomàtics i els lleus que no han anat al metge. Davant tal desgavell, per no disposar de testos suficients per fer les proves, la conseqüència és que estem tots confinats, sans i malalts.

Ni tan sols el nombre de morts és correcte. Per exemple, a la Comunitat de Madrid, els morts a les residències d’avis que no havien estat prèviament diagnosticats no surten en les estadístiques. I s’ha multiplicat per 5, de quasi 1000 a quasi 5000 els morts en residències per a gent gran madrilenyes durant el mes de març, la major part sense diagnosticar.

El tancament de l’economia provocarà una crisi econòmica sense precedents, i aquí està el dilema, quan i com sortim del confinament per després no morir de gana. Europa no és pas un exemple de solidaritat, ho vam veure a la crisi del 2008 amb les retallades, ho hem vist des de fa anys amb les arribades d’immigrants de països tercers i ho veiem ara entre països dins de la mateixa Unió.

A España i a Catalunya hi ha també mesures incomprensibles, com que una persona no pugui sortir a fer esport de manera individual, i en canvi pugui passejar el gos; com que una mateixa família, confinada junta, no pugui sortir a passejar els nens de manera separada d’altres famílies. Quin sentit té prohibir anar a córrer, i posar helicòpters a vigilar si algú corre per la muntanya? Als països veïns ho fan diferent.

Tot això implica haver desfet el sistema sanitari públic, i tractar la sanitat com un negoci. Alemanya, que no havia desfet el seu sistema sanitari, és ara qui millor gestiona la pandèmia.

Hi ha una altra conseqüència. Els socialment més vulnerables disposen de menys espai i menys recursos i pateixen més el confinament i les seves incomoditats. I són els primers a perdre la feina, i patiran molt més, molt més!, la crisi econòmica que ens arriba. Com sempre, hi haurà desaprensius que faran negoci amb la crisi i la majoria que empobrirà. Augmentaran les ja insuportables desigualtats socials. Anem endarrere com els crancs.

A Sant Cugat ja hem sobrepassat els 300 diagnosticats, i molts més infectats no diagnosticats, I a data 6 abril, el coronavirus "ha entrat a gairebé totes" les residències de gent gran de Sant Cugat i ha deixat, de moment, 33 morts i 123 persones aïllades, en paraules de l’alcaldessa. Tenim el mal a casa.

Tot això, encara que costi, es pot veure com una oportunitat. Hi ha persones, organitzades, fent mascaretes a casa. Hi ha persones, organitzades, repartint aliment a llars vulnerables. És una oportunitat d’empoderar el ciutadà, de «desmilitaritzar» el llenguatge i la gestió. Una oportunitat de ciutadania responsable. Una oportunitat de reclamar i d’exercir els drets de les persones.

Sant Cugat del Vallès, 13 d'abril de 2020

Ramon Palacio