Iniciem la vuitena setmana de confinament. Els models de societat.
Els adults ja tenim permís per sortir a fer esport o passejar. I, és clar, ho hem fet massivament. Igual que va passar amb els nens l’anterior cap de setmana, és impossible obrir una aixeta que ha estat dos mesos tancada i que no esquitxi.
La imposició de normes estrictes, determinant horaris, distàncies, províncies, municipis..., per a tot un país és, almenys, poc adaptat a la realitat, a les realitats, de cada poble o ciutat o territori.
El pi d’en Xandri i el camí de Can Borrell a “tope”, i no es pot anar per camins secundaris. El carril bici de la carretera de Sant Cugat a Cerdanyola inhàbil, perquè canvies de municipi. Si tens més de 70 anys a les 12 h., i si no, de 6 a 10 h. Bagà i Barcelona a la mateixa graella. La pèrdua de llibertat i el risc de vulneració de drets individuals i col·lectius és massa gran.
Veiem que un excés de normativa, de detalls de la normativa, fa que s’hagin d’actualitzar continuadament, corregint errors, de manera que s’aconsegueix despistar al ciutadà, que ja no sap quina és la normativa vigent, i genera desconfiança en el poder.
Sembla que ara, finalment, desconfinarem per regions sanitàries (era una crisi sanitària, oi?) i no per províncies (no era una crisi governativa, o sí?)
En algun moment caldrà veure si aquest tipus de confinament estricte, amb dures sancions pecuniàries als infractors ha estat la millor solució.
O potser, hauríem pogut aprofitar per aproximar-nos al model suec de «recomanacions» a ciutadans lliures, sense normativa obligada, amb exigència de responsabilitat, generant confiança en les institucions, sense sancions policials,... Potser hagués estat més exitós, i potser el futur seria més agraït.
Ramon Palacio
Sant Cugat del Vallès, 4 de maig de 2020